Seminari de Geografia i Història

S1A i S1B

Podeu enviar les activitats a qserra@institutbernatmetge.cat en word si és un text o power point si és una presentació (també podeu fer servir programes similars o PDF). Els qui no disposeu d’ordinador o les tasques que s’hagin de fer a mà, com ara els mapes, envieu-me’n la foto o me les escanegeu.

Tasques per entregar el 29/04/2020.

EGIPTE

Activitat 1. Acabar de preparar les presentacions orals sobre els déus egipcis (si algú va faltar n'ha de triar un) acompanyades d'un Power Point o una cartolina.

· Aquí hi trobareu la llista de déus i algunes característiqes seves: https://redhistoria.com/lista-completa-de-dioses-egipcios/

GRÈCIA ANTIGA

Per a les activitats de Grècia podeu usar materials com el llibre o:

· http://www.xtec.cat/~malsius2/diaposweb1/antiga_grecia.pdf

· https://www.youtube.com/watch?v=9LMlD7L4Vdk

Activitat 2. Triar un dels següents conceptes, investigar-lo i fer-ne un esquema o resum per presentar (2 fulls): ilota, hoplita, petlasta, trirem, colonització grega o polis grega.

Activitat 3. Fes un esquema de cada una de les etapes de la Grècia Antiga: el període arcaic, el període clàssic i el període hel·lenístic. Els esquemes han d’incloure informació sobre com era la societat (classes socials), l’economia (de què vivien), la política i la guerra. També podeu dibuixar un eix cronològic i afegir-hi informació.

S1C

TASQUES CONFINAMENT CC SOCIALS 1er d’ESO grup C (14-04-20 al 30-04-20)

Setmana del 14-04 al 19-04

1/ - Per acabar amb el tema de la prehistòria, s’ha d’omplir el mapa conceptual enviat al vostre correu, amb la paraula adient.

Aquesta setmana toca començar un tema nou. Les civilitzacions fluvials: Mesopotàmia i Egipte.

2/ Fer la línia del temps a la llibreta (1ª i 4ª línia).

3/ Us envio un pps introductori al tema (3 fulls). Cal fer solament el primer esquema i l’últim a la llibreta.

4/ Fer un resum del pps enviat al vostre correu (pps ed. Santillana). Cal fer els mapes inclosos.

Setmana del 20-04 al 26-04

5. Un envio el tema d’ EGIPTE (4 fulls). Cal fer un resum a la llibreta.

6. Us envio una síntesis del tema (2 fulls) anomenat “Les primeres civilitzacions fluvials i històriques: Mesopotàmia i Egipte. Cal imprimir-lo i enganxar a la llibreta. Si no teniu impressora llegir-lo bé i quan tornem al institut us faré fotocòpies. Si algú vol copiar-lo a la llibreta pot fer-ho.

Setmana del 27-04 al 30-04-20

7. Ompliu amb la resposta adient el mapa conceptual del tema (1er full).

8. Cal fer una recerca d’informació per Internet i omplir les dues fitxes d’art (Egipte i Mesopotàmia) enviades al vostre correu.

L’últim dia d’abril m’heu d’enviar les tasques fetes (fotos, ordenades) , al meu correu electrònic. El nom de l’arxiu: EXERCICIS SOCIALS (14 al 30 d’abril).

S2A i S2B

Data d’entrega: 01/05/2020.

LA CIUTAT MEDIEVAL

Activitat 1. Acabar de veure El reyno de los cielos (2005) [https://pelisplus.me/pelicula/el-reino-de-los-cielos/] i respondre les següents qüestions amb ajuda del llibre (ha d’ocupar, mínim, mitja pàgina):

· Quina mena de nobles europeus es dirigien a les croades?

· Com era la societat de Terra Santa? Hi havia una sola religió o cultura?

· Qui acaba controlant Jerusalem després de la guerra?

· Per què creus que els cristians i musulmans es disputaven Terra Santa?

Activitat 2. Fes un esquema o resum (1 pàgina) sobre la societat a les ciutats medievals i el funcionament dels gremis.

· Aquí en tens l’exemple de Barcelona: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval/

Activitat 3. Busca un mapa del barri Gòtic de Barcelona. Fes una llista de 10 noms de carrer que tinguin a veure amb el comerç o els oficis medievals. Explica a què es dedicava cada un.

Activitat 4. Calca el mapa del llibre de les principals rutes comercials de l'Edat Mitjana i situa-hi les principals àrees d'influència (Lliga Hanseàtica, genovesos, catalans i venecians).

S2C I S2D

Correu electrònic per trametre les tasques: clopez@institutbernatmetge.cat

Data límit d’entrega: 4 de maig.

Si teniu problemes per trobar la pel·lícula / documental o accés a Internet limitat, podeu fer, únicament, les activitats dels documents.

En trametre les tasques heu d’especificar el problema.

AN INCONVENIENT TRUTH

(UNA VERDAD INCÓMODA)

Veure el documental per Internet i fer les activitats.

FITXA TÈCNICA DE LA PEL·LÍCULA

Director: Davis Guggenheim Guió: Davis Guggenheim

Productors: Laurie David, Lawrence Bender i Scott Z. Burns per a Paramount Classic i Participant Productions.

Muntatge: Jau Cassidy i Dan Swietlik Música: Michael Brook

Gènere: Documental Protagonista únic: Al Gore Durada: 100 minuts

País: EUA Any: 2006

Web oficial: www.climatecrisis.net

ENTREVISTA AMB AL GORE

(Amb motiu de la presentació a Cannes’06 de An Inconvenient Truth)

Pregunta: Un dels temes de la pel·lícula és que el problema del medi ambient és una qüestió moral i no política. Era aquest el missatge més important?

Al Gore: Sí. Tots aquests assumptes cal tornar-los a emmarcar i entendre des d’una perspectiva moral. En els darrers 100 anys, la població mundial s’ha quadruplicat. Hem augmentat cent vegades el poder de les nostres tecnologies. Aquesta combinació ha transformat de manera radical la relació entre la Humanitat i la Terra. Ara som capaços de provocar un impacte destructiu en el sistema ecològic de tot el planeta. En l’actualitat, som la força més gran de la natura i hem de tenir en compte la forma que ens relacionem amb el medi ambient.

P.: Per què es va plantejar de fer una pel·lícula?

A.G.: La pel·lícula és un mitjà fàcil d’explicar una història. Crec que és una pel·lícula d’acció perquè porta l’audiència a realitzar accions i m’agrada especialment comprovar que aquí a Cannes, on ha tingut lloc la primera projecció internacional, el públic no ha estat diferent de l’americà. Com a Amèrica, no hi ha diferència entre com veuen la pel·lícula els demòcrates i els republicans. I això és gratificant i espero que passi a tot arreu el mateix, perquè com he dit no es tracta d’un assumpte polític, sinó moral. Només tenim un planeta i tots compartim el mateix futur, per tant no ens ha de sorprendre que tots reaccionem de la mateixa forma després de conèixer aquest missatge.

P.: En el film podem observar algunes de les coses que l’han format com a home i com a polític. Va tenir alguna reserva a l’hora d’explicar temes personals?

A.G.: El director em va dir que perquè el públic connectés més amb la persona que apareix en pantalla cal que hi hagi una certa narrativa. M’ho va explicar de tal manera que ho vaig entendre i vaig poder superar les meves reticències. (...) Sincerament crec que ha fet una magnífica feina.

P.: Té algun aparell ecològic a casa?

A.G.: Doncs tenim un cotxe híbrid i també les bombetes que tenim són de baix consum. Fem servir termòstats i hem fet tot allò que recomanem a la pel·lícula. A més, fa dos anys vam prendre la decisió de tractar de neutralitzar les emissions de carboni (que estiguessin al nostre abast). El procés de producció del film, la promoció, la distribució i la gira publicitària s’han realitzat de manera absolutament ecològica. El llibre que es publicarà la setmana vinent, serà el primer llibre que neutralitzi les emissions de carboni. El 100 % dels beneficis que Tipper i jo aconseguim del llibre i la pel·lícula es destinaran a una campanya educativa sense ànim de lucre, bipartidista, per difondre el missatge sobre la crisi climàtica. (Aviat) començaré un programa educatiu per formar 1000 persones que farà possible posar les seves veus a la presentació fotogràfica, a més periòdicament els facilitaré més informació a través d’Internet. Per tant, hi haurà cada setmana centenars de persones viatjant per tot el món emetent aquest reportatge fotogràfic cada nit.

Web oficial de An Inconvenient Truth. Traducció i adaptació de CinEscola.info

Activitats

1. Feu una sinopsi del film i expliqueu les conclusions que n’heu tret després del seu visionat.

2. Expliqueu el sentit de la història on apareixen uns dibuixos animats, tipus Simpson.

3. Quines conseqüències generals per al planeta pot provocar l’escalfament global?

4. Per què es diu que la política, que el sistema democràtic no ha respost davant d’aquest problema? Per què es diu que no estem davant d’un problema polític sinó moral?

5. Qui és Al Gore? Feu una petita biografia. Quina opinió teniu sobre les referències a la seva vida privada que apareixen al film? Comenteu aquesta frase: perquè el públic connecti més amb el personatge cal que hi hagi una certa narrativa?

6. Quan Al Gore diu que convindria preocupar-se d’altres amenaces que no fossin només la del terrorisme, a qui està criticant?

7. Què significa que hi ha una col·lisió entre la civilització i la Terra? Com afecta el medi ambient l’augment de la població?

8. Al Gore ens diu que els científics tenen l’obligació d’explicar la realitat tal com la veuen. Qui ha intentat que això no fos així? Què vol dir la citació d’Upton Sinclair que diu: És difícil aconseguir que un home comprengui alguna cosa si el seu sou depèn que no arribi a comprendre-ho?

9. Què significa haver d’escollir entre l’economia i el medi ambient? Per què es diu que és una falsa elecció?

10. Per què els Estats Units tenen una especial responsabilitat en el tema del canvi climàtic?

11. Quines accions, com a ciutadans i ciutadanes, podem emprendre per aturar les catàstrofes naturals que el documental posa damunt la taula?

12. La Humanitat, en els darrers segles, ha superat diversos reptes segons la pel·lícula. Quins han estat aquests reptes? Esteu d’acord a situar el problema mediambiental al mateix nivell?

L’EFECTE HIVERNACLE: UNA TRAMPA DE CALOR

L’emissió continuada de diòxid de carboni i d’altres gasos a l’atmosfera provoca l’augment de l’efecte hivernacle, responsable del rescalfament del planeta. Molts científics creuen que aquest augment global de la temperatura pot comportar canvis tan greus que fins i tot poden comprometre la vida a la Terra.

L’efecte hivernacle natural

Una part de les radiacions solars que arriben a la Terra són absorbides per l’atmosfera i la superfície terrestre. La resta són reflectides, és a dir, retornades cap a l’espai. Però quan aquestes radiacions travessen l’atmosfera, camí de l’exterior, són interceptades i atrapades per gasos com el diòxid de carboni i el metà. D’aquesta manera, l’atmosfera es converteix en un gran hivernacle: deixa passar els raigs solars, però, per contra, no els deixa fugir i reté una part de la seva calor. L’efecte hivernacle de l’atmosfera, que com es veu es produeix d’una manera natural, és el factor que ha fet possible que la superfície de la Terra, al cap de milions d’anys hagi assolit la temperatura perquè la vida s’hi pugui desenvolupar.

L’efecte que augmenta

La crema dels diversos combustibles fòssils, com el carbó, el gas o els derivats del petroli, implica l’emissió a l’atmosfera de grans quantitats de diòxid de carboni. Els científics han observat que l’augment de la concentració del diòxid de carboni en l’atmosfera també comporta un augment de l’efecte hivernacle i, per tant, de la temperatura del planeta.

S’han aixecat nombroses veus d’alarma per tal d’avisar de les greus conseqüències que reportaria el rescalfament del planeta. Hi ha qui creu que un augment de la temperatura de només dos graus comportaria canvis tan greus com el desglaç d’una part dels casquets polars i la consegüent inundació de les zones situades a la costa (que és on hi

ha concentrada la majoria dels nuclis urbans). Pel mateix motiu, les zones temperades es tornarien càlides i seques, moltes zones agrícoles es tornarien ermes, les collites disminuirien, etc.

Contra l’efecte hivernacle

Totes aquestes hipòtesis han mogut les autoritats d’una gran part del món a prendre mesures per tal de vigilar l’emissió de diòxid de carboni i d’altres gasos i així, minorar l’efecte hivernacle.

De fet, tothom coincideix que la millor manera de disminuir l’efecte hivernacle és posar en marxa programes d’estalvi energètic per a rebaixar l’emissió de gasos provinents de la combustió. A més, però, cal aturar la desforestació dels boscos i de les selves i, en canvi, plantar més arbres a fi d’augmentar la capacitat que té el planeta de reduir la quantitat de diòxid de carboni per mitjà de la fotosíntesi dels vegetals.

BITOC (2003).- Medi Natural. Barcelona. Edicions 62.

Activitats

1. Expliqueu com funciona l’efecte hivernacle natural.

2. Quins factors comporten l’augment de l’efecte hivernacle?

3. Com es pot disminuir l’efecte hivernacle?

4. Han servit d’alguna cosa les mesures que han pres les autoritats fins ara? Què caldria fer?

LA CALOR FON UNA GLACERA A ALASKA

L’organització ecologista Greenpeace va denunciar ahir que la glacera de Bering, situada al sud-est d’Alaska, ha retrocedit més de deu quilòmetres des de principis del segle XX. Greenpeace interpreta aquest fenomen local com una prova que s’està produint un escalfament del clima a escala planetària a causa de les activitats humanes. Tot i que els científics creuen que, efectivament, el clima mundial està canviant a causa de la influència humana, adverteixen que és impossible discernir quins fenòmens climàtics tenen una causa global i quines una causa merament local. Greenpeace ha presentat les noves dades i fotografies de la glacera de Bering dies abans que els governs dels països industrialitzats es reuneixin a Bonn per consensuar mesures per a prevenir el canvi climàtic.

Greenpeace, que ha realitzat una expedició de dos mesos a la glacera de Bering, calcula que aquesta massa de gel de 190 quilòmetres de longitud ha perdut entre deu i dotze quilòmetres des de principis de segle XX. En superfície, diu l’organització ecologista, la glacera ha perdut 130 dels seus 5000 quilòmetres quadrats. Aquest fenomen només pot obeir que s’ha fos més gel del que s’ha format.

Una prova concloent que el clima s’està tornant més càlid en el sud-est d’Alaska és que la fusió de la glacera s’ha accelerat en els darrers vint anys i que, en algunes zones, el retrocés del gel ha arribat a un quilòmetre anual. L’Àrtic Occidental, diu Greenpeace, ha experimentat un augment de temperatura d’un grau per decenni en els darrers trenta anys.

En un comunicat difós ahir, representants de l’organització ecologista van extrapolar el fenomen observat a Alaska al conjunt de la Terra i van afirmar que la fusió de les glaceres és a causa del canvi climàtic global. Canvi climàtic produït pel consum de combustibles fòssils com ara la gasolina, el gas natural i el carbó. Les seves conseqüències poden ser catastròfiques: augment del nivell dels mars per la fusió de les glaceres, pluges catastròfiques perquè l’escalfament fa que s’evapori més aigua dels mars i, al mateix temps, desertització (per exemple al sud d’Espanya) per l’alça de les temperatures. En resum, plourà més i de manera més desigual.

Fragment de “El calor funde un glaciar en Alaska”. La Vanguardia, 12-11-04

Traducció i adaptació de CinEscola.info

Activitats

1. Situeu Alaska en un mapa d’Amèrica del Nord.

2. Resumiu la informació i doneu la vostra opinió personal.

3. Per què es fon la glacera?

4. Què pot provocar el canvi climàtic? Com creieu que pot afectar la nostra vida quotidiana?

5. Elaboreu un petit informe sobre Greenpeace: origen, objectius, activitats, nombre de socis...

RISCOS ECOLÒGICS

Els viatges espacials que es van iniciar a la dècada de 1960 van oferir una visió de la Terra desconeguda fins a aquell moment. Es tractava d’un planeta petit, d’un color blau lluminós, perdut enmig d’una obscura immensitat que atreia per la seva bellesa i fragilitat. En aquest planeta únic a l’Univers existeix vida, protegida per una fina pel·lícula de l’atmosfera. Gràcies a aquestes imatges es va crear una nova consciència respecte al nostre marc de vida natural.

Durant el segle XX, es van multiplicar els danys causats al medi ambient per una sèrie de factors: producció de gasos d’efecte hivernacle i destrucció de la capa d’ozó a l’atmosfera, desequilibris climàtics i augment del nivells dels mars per l’escalfament climàtic, disminució dels recursos d’aigua potable, destrucció massiva d’ecosistemes fràgils, desaparició o captures desmesurades d’espècies animals, consum massiu que genera cada cop més deixalles, contaminació de l’entorn, augment demogràfic i urbanització, sobreexplotació de les terres cultivables, desforestació i, a més, guerres, que resulten dramàtiques per a poblacions senceres i que, sovint, provoquen greus desastres ecològics.

En matèria mediambiental, el destí és el mateix per a tota la Humanitat, ja que les amenaces afecten de la mateixa manera els sis mil milions d’éssers humans de l’actualitat i els tretze mil milions que s’esperen en el futur. Les fronteres que els pobles han traçat al llarg dels segles han anat desapareixent, de manera que tant les vel·leïtats nacionals com el replegament sobre un mateix ja no són possibles. L’única escala vàlida d’observació és la planetària, i, en aquest sentit, la nostra mirada ha d’englobar la totalitat dels oceans i dels continents per comprendre com respira la Terra, quin és el lloc de l’home en aquesta màquina, i veure com influeix en el seu funcionament.

Tot i que les perspectives són pessimistes, existeixen solucions que han de posar-se en marxa sense dilació. El repte que es planteja és nou i de gran envergadura, ja que la Terra ja no és un espai que ha de ser conquerit, sinó un lloc per viure que s’ha de protegir i transmetre en bones condicions a les generacions futures.

El nivell dels oceans

L’augment del nivell dels mars, que és la principal conseqüència de l’escalfament climàtic, es produeix, al mateix temps, a causa del desgel parcial que s’observa a les regions polars i a l’expansió de la capa d’aigua dels oceans, que es dilata en escalfar-se. Les illes situades a poca alçada es troben en perill. Per exemple, les Maldives o els atol·lons de l’oceà Pacífic.

Aquest fenomen també pot tenir repercussions a Europa. El nivell de l’oceà Atlàntic va pujant des de fa ja més d’un segle (entre 1 i 2 mm l’any), probablement a causa de la inestabilitat del continent. L’escalfament climàtic podria, per tant, accelerar aquest procés de manera important. Algunes regions, com la Camarga, a França, o la desembocadura del Guadalquivir a Andalusia, podrien quedar submergides abans que s’acabi el segle XXI.

Climes més extrems

Tot i que no se sap en quina mesura l’escalfament climàtic incidirà en el cicle de l’aigua, es considera, no obstant, que els episodis de tempestes violentes es multiplicaran. Les mitjanes de les temperatures i precipitacions no haurien de patir desviacions importants, però es constata l’existència de vents més forts, de períodes sense pluges més llargs i de precipitacions més importants en intervals de temps més curts. Actualment, a la Mediterrània, les tempestes ja són més nombroses. El vent bufa amb més força cap a l’oest d’Europa, des de Portugal al mar Bàltic. A l’Amèrica Llatina, la freqüència i la força dels huracans augmenta. A l’Índia, els monsons són més

dèbils a l’est del subcontinent i més forts a l’oest del subcontinent., fet que provoca episodis poc habituals de sequeres i inundacions.

Les conseqüències per a la salut humana

Al marge de les catàstrofes climàtiques i de les seves conseqüències econòmiques i sanitàries, algunes patologies podrien afectar latituds on fins ara eren desconegudes. Alguns especialistes tenen por, per exemple, de l’arribada dels mosquits transmissors del dengue en el perímetre de la conca mediterrània. El paludisme, que ja produeix la mort de 3000 persones al dia arreu del món, podria provocar 2000 víctimes més a finals del segle XXI a causa de l’extensió de l’àrea d’acció del seu portador, el mosquit anòfeles. Als països temperats, es produiran menys morts durant els hiverns, que seran més suaus però, per altra banda, la calor de l’estiu podria provocar un augment de la mortalitat a causa de l’increment de les malalties cardiovasculars i respiratòries, i un augment dels càlculs urinaris, com a conseqüència de la deshidratació. La França mediterrània, Espanya, Itàlia i Grècia podrien passar a formar part del cinturó de pedra, una zona particularment castigada que, fins ara, es limitava a les latituds subtropicals amb tendència àrida o semiàrida. Finalment, existeix la possibilitat que es produeixi un augment dels casos d’asma a causa d’un desenvolupament més gran del món vegetal, ja que algunes plantes amb tendència a produir al·lèrgies podrien incrementar la seva àrea de distribució gràcies a un clima més favorable per a elles.

Chauveau, Loïc (2004). Riesgos ecològicos. París: Larousse. Pàgines 7, 16 i 17. Traducció de CinEscola.info

Activitats

1. En el cas de produir-se catàstrofes climàtiques, esteu d’acord amb l’afirmació que les conseqüències seran les mateixes per a tots els habitants de la Terra?

2. Elaboreu un quadre que expressi les conseqüències del canvi climàtic classificades per temes.

3. ¿A part de les conseqüències de tipus natural, quines conseqüències morals o filosòfiques podria portar el canvi climàtic, en el sentit de pensar que la Humanitat i els seus sistemes dominants d’explotació del medi ambient han estat capaços de posar en perill o de destruir l’equilibri del planeta?

S3A (SOCIALS): sperez@institutbernatmetge.cat

Data d'entrega: 22/04/2020

· Realitzar activitats de la pàgina 79 (16,17,18, 20, 21)

· Realitzar l'activitat 34 (fes-ho tu) de la pàgina 86 i el 35 de la pàgina 87 (informe sobre l'evolució del turisme a Barcelona). Es valorarà l'ordre dels punts a tractar (està indicat a l'exercici) i es penalitzarà la copia literal de la informació trobada.

· Fer un petit informe (10 línies) sobre quins són els principals serveis públics, com es financen, i quina és la seva importància. Posa algun exemple d'algun servei públic que actualment estigui tenint molta importància.

S3B (SOCIALS): sperez@institutbernatmetge.cat

Data d'entrega: 22/04/2020

Fer activitats 17 i 18 de la pàgina 192, i la 22 i 23 de la 193 ("ACTIVITATS FINALS")

S3C (SOCIALS): sperez@institutbernatmetge.cat
Data d'entrega: 22/04/2020

Fer activitats 17 i 18 de la pàgina 192, i la 22 i 23 de la 193 ("ACTIVITATS FINALS")

S4A

Correu electrònic per trametre les tasques: clopez@institutbernatmetge.cat

Data límit d’entrega: 4 de maig.

Si teniu problemes per trobar la pel·lícula / documental o accés a Internet limitat, podeu fer, únicament, les activitats dels documents.

En trametre les tasques heu d’especificar el problema.

LA VOZ DORMIDA

Veure la pel·lícula per Internet i fer les activitats

FITXA DE LA PEL·LÍCULA

Títol: La voz dormida. Direcció: Benito Zambrano.

Guió: Benito Zambrano i Ignacio del Moral. Producció: Antonio Pérez.

Fotografia: Alex Catalán. Muntatge: Fernando Pardo.

Autora de la cançó original “La nana de la hierbabuena”: Carmen Agredano País: Espanya, 2011.

Durada: 118 minuts.

Intèrprets: Inma Cuesta (Hortensia); María León (Pepita); Marc Clotet (Paulino); Daniel Holguín (Felipe); Ana Wagener (Mercedes); Susi Sánchez (Sor Serafines); Berta Ojea (La Zapatones); Lola Casamayor (Reme); Angela Cremonte (Elvira); Amparo Vega León (Sole); Charo Zapardiel (Tomasa); Arantxa Aranguren (Conchita); Lluís Marco (D. Gonzalo).

ACTIVITATS

1. Escriviu la sinopsi del film.

2. Completeu aquest quadre d’anàlisi dels personatges:

	Hortensia	Pepita	Paulino	Mercedes
Personalitat
Evolució al llarg del film
Aquest personatge em recorda a...

3. En la primera escena observem com un grup de preses són afusellades. Després, les seves companyes des de les seves cel·les canten, emocionades, La Internacional. Què és aquest himne? Quin significat té?

4. L’acció de la pel·lícula s’inicia el novembre de 1940. Quina era la situació internacional en aquells moments?

5. Tensi o Hortensia està presa a la presó de Ventas, de Madrid. Busqueu informació sobre aquesta presó: orígens, intenció de la seva fundadora, capacitat, utilització per part del franquisme d’aquesta instal·lació...

6. Amalia, filla de la Sole que és companya de la Tensi, és militant del partit comunista, encara que bona part de la pel·lícula la veiem en llibertat, en la darrera escena ens n’adonem que finalment és detinguda. En una de les primeres seqüències i discutint amb la Pepita, diu: Les presons i les foses estan plenes de gent que mai van tenir idees polítiques. Què vol dir amb aquestes paraules?

7. Expliqueu que us semblen els personatges de la senyora Amparo, la mestressa de la casa on treballa la Pepita, i el seu marit D. Fernando. Per què viuen tan turmentats, tant l’un com l’altre?

8. En la seqüència en que un grup de preses, entre elles la Tensi, van a diligencias amb el jutge, se les acusa d’adhesió i auxili a rebel·lió. Algunes d’elles diuen que mai han fet costat a cap rebel·lió. A què treu cap aquesta acusació?

9. Valoreu el judici a que és sotmesa la Tensi i altres republicans. Diu el fiscal que los que comparecen no son españoles, son monigotes al servicio del comunismo internacional. No puede haber un lugar para ellos bajo el cielo de la nueva España. Quin paper fa el jutge? I l’advocat defensor? Què n’opineu del fet que siguin jutjats sota la jurisdicció militar a través del código castrense? És democràtic el judici? Té totes les garanties legals? Com el qualificaríeu?

10. Fixeu-vos que en diferents moments de la pel·lícula el fet religiós és molt important: monges que gestionen la presó; influència de jerarquies religioses; bateig obligatori del nadó... El culte religiós forma part de la seva reeducació, diuen les monges de les preses. Expliqueu el paper del catolicisme en l’Espanya franquista.

11. Com són les comunicacions o visites de les preses amb els seus familiars?

12. En una dura seqüència veiem com Felipe, el Cordobés; Paulino o el Chaqueta Negra i la mateixa Pepita, són torturats per la policia. El franquisme i altres dictadures es basen en el terror i en torturar els seus adversaris. Quina és la funció de la tortura? Investigueu les denúncies actuals sobre la tortura de l’organització Amnistia Internacional.

13. Un dels himnes obligatoris de l’Espanya de Franco era el Cara al sol. De quina organització política era? En diferents moments del film observem també que la presó està decorada, a més de banderes franquistes, amb banderins nazis. Com ho expliqueu?

14. En els interrogatoris, què li passa al Cordobés? Per què la Pepita no li diu a la seva germana? On li diu que ha anat?

15. En la darrera visita a la Tensi que li fa la Pepita, de què la vol convèncer? Què li respon la Tensi? Molt disgustada, la Pepita es lamenta amb la senyora Celia. Recordeu les paraules de la senyora Celia?

16. Abans de ser afusellada, el capellà intenta que la Tensi, militant comunista, es penedeixi dels seus pecats. La Tensi s’hi nega. Què pretenen el capellà i la mare superiora de les monges amb aquesta actitud?

17. Conchita, un funcionària de presons, li diu a Mercedes que les comunistes no estimen els seus fills com els estimem nosaltres. Per què creieu que diu això?

18. Mercedes es funcionària de presons però havia estat mestra. Quina és la seva història? Valoreu la seva actitud vers la Tensi i la seva filla.

LECTURES

OBRIR FERIDES SOBRE LA GUERRA? HI HA GENT QUE NO LES HA POGUT TANCAR.

A continuació podrem llegir una entrevista amb la historiadora Queralt Solé sobre diferents aspectes de la memòria històrica. Queralt Solé és historiadora, especialista en la Guerra Civil espanyola i el franquisme, doctora en Història Contemporània i professora de la Universitat de Barcelona. Ha publicat diversos llibres sobre la memòria històrica i també ha col·laborat amb el Memorial Democràtic en la coordinació del mapa de fosses comunes de Catalunya.

Estem arribant tard per recuperar la memòria? Els avis i les àvies que van lluitar a la Guerra Civil s’estan morint.

La pregunta correcta seria: abans hagués estat possible? La societat hagués respost abans? Si ara tenim els problemes que tenim i, fins i tot, alguns partits polítics no hi estan del tot d’acord... Imagina’t l’any 1978. Les lleis han arribat en el moment que havien d’arribar. La societat va necessitar un període d’establiment de la democràcia i de seguretat política per poder començar a rascar el passat. Les associacions per a la memòria ja existien des dels anys 70, però no tenien un suport social com el que tenen ara. Trenta anys parlant d’història no són res.

Creus que el treball que ha fet la Generalitat se centra en la veritat i la reparació de les víctimes i no ha fet gens per la justícia i el càstig dels culpables?

És un plantejament que no es pot fer. La Generalitat no te competències ni mecanismes d’actuació perquè el poder judicial és independent. L’única institució que podria instar a l’actuació judicial o fer una declaració d’il·legitimitat dels judicis del franquisme seria l’Estat.

D’entre tots els homenatges i discursos sobre la memòria històrica, quina ha estat la part més oblidada?

L’estudi sobre les fosses a Catalunya. És un tema molt poc estudiat i del qual no se sap gairebé res. Era un tema oblidat o, com a màxim, explicat com un fenomen secundari en alguns estudis. L’únic llibre que parlava de les fosses és el d’Albert Gimeno sobre el Pallars i la repressió de l’exèrcit franquista quan va ocupar la zona l’any 1939. Però, en general, no es tenia constància ni consciència que a Catalunya hi haguessin quasi 200 fosses.

Per què és important saber qui hi ha a les fosses?

Perquè és el nostre passat més palpable. Contenen restes humanes de persones represaliades o de soldats morts al front. És la materialització del que va ser la guerra. No són testimonis orals ni documentació ni arxius, sinó un tros de terra ple de cadàvers. Cal saber que a cada fossa hi ha enterrades persones que van morir durant la guerra, sigui per la causa que sigui. Per les persones que tenen familiars sepultats, és importantíssim. Però per a la societat catalana també és important perquè és un coneixement històric que ens mancava.

Com són les fosses comunes a Catalunya?

Les fosses catalanes són diferents de les d’Extremadura, Andalusia o Galícia. No és el mateix si el cop d’estat va triomfar o no va triomfar. Allà on es van imposar els franquistes el juliol de 1936, els rebels van dur a terme assassinats massius sense cap control per part del que després seria l’Exèrcit Nacional. A Màlaga es va obrir una fossa de prop de 2000 civils assassinats per les tropes colpistes. En canvi, a Catalunya, durant els tres anys de guerra, la situació va ser molt diferent. Primers hi ha les fosses de víctimes de grups incontrolats que malentenen la Revolució i es carreguen gent pel fet de ser catòlica o per no tenir les mateixes idees. Després, les de les víctimes dels camps de treball del Servicio de Investigación Militar dels anys 37 i 38, controlats pel PCE. Finalment, la majoria de fosses són dels soldats morts pels combats al llarg del front estabilitzat al Pallars, al Segre i a l’Ebre. Avui queden per exhumar o dignificar, sobretot les fosses de soldats i civils del bàndol republicà. Durant els anys 40 i 50 el règim franquista ja es va encarregar de recuperar les restes mortals de les víctimes del que ells van anomenar la barbàrie roja.

La llei de fosses té com a objectiu obrir les fosses?

No. La llei no pretén obrir fosses, sinó regular el procés d’obertura, si s’escau. D’una banda, aquesta llei ha de servir per dignificar, preservar i marcar les fosses que estiguin abandonades i on ningú no reclama cap familiar, perquè no quedin en l’oblit. D’altra banda ha de servir per obrir i exhumar les restes de persones desaparegudes buscades pels familiars. El problema és que segurament no se n’obriran moltes, ja que molts dels cossos que hi ha són de soldats difícils d’identificar perquè podrien haver arribat de tot l’Estat. Per això es dignificarà més que no s’exhumarà.

La dreta critica aquest plantejament perquè obre ferides del passat.

Com més coneixement es tingui del propi passat – tant de la guerra com de la dictadura – millor. Hi ha gent que va patir molt i gent que recorda amb rancor, però avui han passat 70 anys i en democràcia no ens ha de fer por investigar i estudiar la nostra història. I obrir ferides? Hi ha gent que no les ha pogut tancar. Tanmateix, hi ha una gran diferència entre la gent que va viure la guerra i els primers anys de dictadura i els que no ho van viure. Per a mi, no hi ha ferida oberta: jo faig història i crec que l’important és conèixer el passat. En canvi, és cert que la gent gran té ferides no tancades, té pors... El franquisme va intentar incentivar aquesta por fins l’últim dia. Però si no toquem les coses del passat, el que estem fent és seguidisme a Franco i als seus partidaris. La llei està feta per a tothom, però la realitat és que unes víctimes ja van ser homenatjades i les altres no.

Sergi Picazo “Entrevista a Queralt Solé”. Directa. Setmanari de Comunicació.

N. 114. 5-11-2008. L’Hospitalet de Llobregat. P. 28. Activitats

1. Què vol dir el concepte memòria històrica?

2. Què són les fosses? Qui hi va anar a parar? Sou partidaris que s’obrin?

3. Per què diu la Queralt Solé que unes víctimes van ser homenatjades i les altres no?

LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

TEXT 1. De su padre solo tiene una fotografía y un recuerdo: “Cuando volvía de trabajar en el campo, yo le limpiaba el barro de las botas mientras él me iba metiendo almendras en la boca, me acaricia el pelo y me decía: “rubio, qué malo eres”, recuerda Manuel Muñoz, de 77 años. No es mucho pero es suficiente para no olvidar que Miguel Muñoz existió. Aunque su familia no sepa aún donde está su cuerpo. Aunque durante años los registros y las instituciones a las que preguntó por él le dijeran: “No nos consta”. Aunque su madre no cobrara nunca una pensión de viuda.

Los falangistas fueron a buscar a Miguel Muñoz una madrugada de marzo de 1937 en Comares (Málaga). “Le ataron las manos con alambre y no le dejaron darle un beso a sus hijos”, cuenta Manuel, que entonces tenía cinco años. A los tres meses volvieron a por otro hombre con el mismo nombre. “Se llevaron a mi hermano para luchar con ellos en el frente. Un niño de 17 años, ¡pegando tiros junto a los asesinos de su padre! No aguantó. “Se escapó y le cogieron enseguida. Le dijeron que si se entregaba a la Guardia Civil no le pasaría nada, pero lo mataron de una paliza”.

En aquella casa aún recibirían una visita más. “La encarcelaron por ser mujer y madre de ocho rojillos. Deshicieron mi hogar en sólo 100 días. Se acabó el colegio, las caricias, la familia…”.

TEXT 2 “Cuando lo encuentre, va a ser como conocerle y despedirme a la vez”, explica Filiberto Gómez Fernández, de 72 años. “Tenía dos años cuando lo mataron con otros siete obreros del pueblo. No me acuerdo de él. Pero es mi sangre, y me duele que esté tirado en cualquier parte. Quiero enterrarle en el pueblo, con mi madre. ¿Quién no entiende eso?”.

Filiberto trabajó durante 20 años como enterrador en el cementerio de La Almudena (Madrid) y cuando llegue el momento, le gustaría poder rescatar a su padre con sus propias manos. “Espero ser capaz. He inhumado y exhumado cuerpos millones de veces, pero no son lo mismo tus muertos que los de los demás”, explica.

No habría podido olvidar aunque hubiese querido. “Empecé a trabajar en el cementerio en 1976 y los empleados más viejos hablaban de cómo por las mañanas tenían que echar cubos y cubos de arena en la tapia para tapar la sangre de los fusilamientos… En el banco se habla de dinero, y en el cementerio, de muertos”.

Fue al colegio por primera vez con 58 años, como conserje, tras dejar el cementerio. Su madre no pudo llevarle. También la condenaron a muerte, con su hermano recién nacido en brazos, aunque luego conmutaron la pena. “Vivíamos en un pajar, comíamos bellotas del campo”, recuerda.

“Me he preguntado muchas veces lo que pensaría mi padre mientras lo apuntaban con el fusil sabiendo que dejaba cuatro hijos y otro en camino. Y si los que dispararon podrían mirar a sus hijos de la misma manera que antes. Pero no siento odio, ni pretendo vengarme”.

Text 3 “Pendenciero, en constante persecución de los elementos de derechas. Cooperó con el mayor entusiasmo por el triunfo marxista durante el dominio rojo. Se sabe que era comunista antes de la iniciación del Movimiento Nacional”, se lee en la sentencia de muerte de Pedro Corcho, jornalero. A su nieto, Javier Jiménez, le costó nueve meses hacerse con el documento, pero en poco más de un año ha conseguido reconstruir los últimos días en la vida de su abuelo, un hombre al que no conoció y del que apenas oyó hablar en casa, excepto por la abrumadora amargura de su abuela, “una mujer que siempre tuvo la cara triste y el pelo blanco”, incluso de joven.

“Sé que estuvo en la cárcel de Yeserías y en Porlier, aquí en Madrid. Y tengo un documento del 18 de marzo de 1940 en el que dice “entregado al piquete de ejecución”, cuenta Javier Jiménez mientras saca multitud de documentos de una voluminosa carpeta que parece un acordeón. De uno de los pliegues, sale un dibujo. “Mi tía consiguió sacarlo de la cárcel después de que le asesinaran”. Pedro Corcho había dibujado cinco blocs de notas: en uno se leen los nombres de su mujer y de sus hijas. En otros tres, la fecha de su nacimiento, detención y juicio. En el quinto dibujó un signo de interrogación. “Sabía que iba a morir, pero no qué día iban a fusilarle”. En el margen, Corcho, de 29 años se despide de su mujer: “Fui feliz, más el destino cruel me apartó de la cadena de tus brazos”. Su nieto siente, 70 años después, “la obligación” y el deseo de volver a juntarles.

Natalia Junquera “Los españoles que piden auxilio a Garzón” El País 7-9-2008.

Activitats

1. Per què a Manuel Muñoz li deien no nos consta quan preguntava pel seu pare? Qui li deia? Per què la seva mare no va cobrar mai la pensió de viduïtat?

2. En el text 2, quins aspectes del relat d’en Filiberto s’assemblen a la història de La voz dormida?

3. Per què creieu que a casa d’en Pedro Corcho no es parlava del que li va passar? Creieu que era habitual no parlar-ne en les famílies dels represaliats pel franquisme? Per què?

NAIXEMENT A PRESÓ

- Lleva toda la noche, doctor, y toda la mañana. Alumbra la coronilla y luego se vuelve para atrás.

- ¿Y qué quiere que haga yo? Yo no soy tocólogo, Sole.

- Salve a ese niño. Sálvelo usted que es médico y lo puede salvar. Yo no he visto un parto tan torcido en todo lo que llevo de vida. La criatura está colocada, pero cuando parece que viene deja de venir.

Apenas sin fuerzas, Hortensia solloza en la camilla de reconocimientos de la enfermería. Mercedes le aprieta la mano y le seca el sudor de la frente dándole ánimos:

- Anda hija, que ya está aquí, tienes que empujar.

- Que se lo den a mi hermana, hágame usted ese favor, que no lo lleven al orfanato, que se lo den a mi hermana por lo que más quiera usted.

El parto del hijo de Hortensia tardó aún siete horas más. Las contracciones mantenían a la parturienta en un quejido continuo. La comadrona no sabía qué hacer. Y el médico tampoco, registró en su memoria las clases de tocología de la Universidad, las prácticas en la maternidad de Santa Cristina y los manuales de obstetricia que manejó en los cursos superiores en la Facultad de Medicina. Cuando la mujer que iba a morir dio por fin a luz, don Fernando cortó el cordón umbilical y cogió al recién nacido por los pies gritando que era una niña sin disimular su alivio y sin reprimir su alegría.

- ¡Una niña!

- ¿Está sanita?

- Sanita, y tan guapa como la madre.

- Deje que vea si viene completita, doctor.

El médico entregó a la niña a los brazos abiertos de la madre. Y Hortensia le contó uno a uno los dedos de las manos.

- Cinco deditos en cada mano.

- Y otros tantos en cada pie, Hortensia. Está enterita. ¿Cómo le vas a poner?

- Tensi. Se llamará Tensi.

- ¿Tensi?

- Hortensia, pero un día conocerá a su padre y el la llamará Tensi, como me dice a mí.

El médico se retiró a lavarse las manos pensando en su esposa, en lo feliz que estaría con un hijo en los brazos, el niño que ambos deseaban y que nunca llegó. Era tiempo ya para la reconciliación. Ya era tiempo. Él no había querido decirle que volvía a ser médico. No había querido, porque las razones que le llevaron a regresar al ejercicio de la medicina nada tenían que ver con ella y no eran motivo de orgullo para él. Y no había querido, porque aún no sabía si había tomado la decisión correcta. Pero hoy ha traído un niño al mundo, y desea compartir con doña Amparo su satisfacción.

- Doctor, ¿puedo pedirle un favor?

Era Sole, que se acercó a él extendiéndole una toalla.

- Dígame, si está en mi mano…

La comadrona le contó la situación de Hortensia, los temores ante la inminencia de su ejecución:

- Van a fusilar a Hortensia.

- ¿Cómo dice?

- Estaban esperando a que naciera la niña.

Don Fernando enjuaga la humedad de sus dedos, uno a uno, como si quisiera limpiarse el horror.

- Pero, ¿qué me está diciendo?

- Que ya ha nacido la niña. Así que van a fusilar a la madre. Y a la niña la llevarán a la inclusa, o se la darán a cualquiera.

- ¿Y qué puedo hacer yo? Yo no puedo hacer nada.

- Pídale a la guardia civila que avisen a su hermana. Si usted se lo pide, lo hará. Hoy es día de visita, estará en la puerta. Usted sólo tiene que decirle que le mande recado de que la niña ha nacido ya, y que venga a por ella.

Las manos del doctor ya están secas. Sole insiste en su ruego mientras le retira la toalla:

- Es usted una persona buena, doctor, lo lleva escrito en la cara, ¿hará usted esa bondad?

Sole ha dejado la toalla sobre el lavabo y tira de la manga del médico. Le mira a los ojos como quien se asoma a un pozo para ver si hay agua. ¿Hará usted esa bondad? Vuelve a preguntar. Y luego le pide perdón, al advertir que le está tirando de la manga.

- No se preocupa, Sole, lo haré.

Lo hará. Le dirá a Mercedes que busque a la hermana de Hortensia en la puerta, sin saber que la hermana de Hortensia se llama Pepita. Sin saber que la hermana de la mujer que acaba de ser madre es la joven de ojos azulísimos que determinó su regreso al ejercicio de la medicina. Él sabía que una hermana de Pepita estaba en Ventas. Lo sabía. Pero lo había olvidado. Se lo dijo doña Celia cuando le pidió, de parte de El Chaqueta Negra, que tomara a su servicio a la hermana de una camarada presa. Y lo había olvidado, Hortensia es la hermana de la muchacha de ojos azulísimos que le envió doña Celia. Pepita. Y el marido de Hortensia es el hombre que tenía una bala en el costado. Don Fernando no será consciente de ello hasta que entregue el recado a Mercedes, hasta que pronuncie el nombre de Hortensia y diga que su hermana ha de saber que la niña ha nacido. Entonces comenzará a relacionar a las dos mujeres. Y recordará las palabras atropelladas de Pepita, las que soltó de corrido cuando le llevó el mensaje de El Chaqueta Negra:

- …porque Felipe tiene una bala dentro y hay que sacarla, para que no se muera. Y usted es médico, señorito, usted es el médico que necesita el marido de mi hermana Hortensia, que está presa y está preñada y se morirá si Felipe llega a morirse.

Y saldrá de la prisión pensando en Pepita. En Hortensia. En Felipe, en el proyectil que le extrajo del costado. En la niña que acaba de traer al mundo. Y en su regreso definitivo a la medicina.

Chacón, D. (2010) La voz dormida. Madrid: Santillana. Col. Punto de lectura. Pàgs. 206-209.

Activitats

1. Quines diferències observeu entre l’escena del part de la Tensi a la pel·lícula i a la novel·la?

2. El metge que assisteix al part a la novel·la no és el mateix que el de pel·lícula, recordeu com és el de la pel·lícula?

3. Don Fernando, en el text que acabem de llegir, és el metge de la presó; en canvi en la pel·lícula fa de contable, és el fill del general que treu Pepita de la presó... Per què creieu que els guionistes van introduir aquests canvis en aquest personatge?

S4B (SOCIALS): sperez@institutbernatmetge.cat

Data d'entrega: 22/04/2020

· Realitzar l'exercici 6 de la pàgina 171 (Vaga de la Canadenca). El comentari de text s'ha de fer seguint les preguntes que planteja l'exercici.

· Defineix què és la Mancomunitat de Catalunya i explica com es va constituir.

· Fer el "claus per estudiar" de la pàgina 177 (El "pensa" també).

S4C

Matèria: HISTÒRIA, GRUP 4t C

Setmana 14/4/20 al 19/4/20

Us he penjat al DRIVE GRUPAL dos qüestionaris, el primer sobre la 1ª G.M. i el segon sobre la Revolució Russa.

Cadascú de vosaltres ha de elaborar una pregunta tipus test de cadascú dels dos temes amb tres possibles respostes. Llegiu bé les instruccions donades i actueu en conseqüència.

Setmana 20/04/ 20 al 30/04/20

Un penjaré al DRIVE GRUPAL la feina que cal fer de la primera part del tema 8, anomenat període d’entreguerres. (teoria + activitats).

Setmana 4/05/20 al 17/05/20

Us penjaré dues propostes d’activitats relacionades amb la feina feta les dues setmanes anteriors.

La primera consisteix en veure la pel·lícula “ El Gran Dictador” sobre el tema del fascisme i fer la fitxa penjada al DRIVE GRUPAL.

La segona consisteix en fer la lectura dels “25 punts del programa nazi” (1920) i les activitats proposades.

B1B

Correu electrònic per trametre les tasques: clopez@institutbernatmetge.cat

Data límit d’entrega: 4 de maig.

Si teniu problemes per trobar la pel·lícula / documental o accés a Internet limitat, podeu fer, únicament, les activitats dels documents.

En trametre les tasques heu d’especificar el problema.

DAS LEBEN DER ANDEREN

(LA VIDA DE LOS OTROS)

Veure la pel·lícula per Internet i fer les activitats

FITXA TÈCNICA I ARTÍSTICA DE LA PEL·LÍCULA

Director i guionista: Florian Henckel Von Donnersmarck Productors: Quirin Berg i Max Wiedemann

Fotografia: Hagen Bogdanski Muntatge: Patricia Rommel

Música: Gabriel Yared i Stéphane Moucha Directora artística: Silke Buhr

So: Arno Wilms Vestuari: Gabriele Binder

Maquillatge: Annet Schulze, Sabine Schumann País: Alemanya, 2006.

Durada: 142 minuts

Intèrprets: Martina Gedeck (Christa-Maria Sieland); Ulrich Mühe (Capità Gerd Wiesler); Sebastian Koch (Georg Dreyman); Ulrich Tukur (Tinent Coronel Grubitz); Thomas Thieme (Ministre Bruno Hempf); Hans-Uwe Bauer (Paul Hauser); Volkmar Kleinert (Albert Jerska); Matthias Brenner (Karl Wallner); Herbert Knaup (Gregor Hessenstein).

ACTIVITATS

1. Visioneu el tràiler d’aquesta pel·lícula a l’adreça que us donem i a partir d’aquí elaboreu una pluja d’idees sobre el contingut del film. Podeu anotar tot el que vagi sortint en un mapa conceptual. http://es.youtube.com/watch?v=eiFlAH02A4g

2. Viure sota una dictadura vol dir viure sota una repressió constant per part del poder. Citeu diferents dictadures que conegueu, ja siguin actuals, ja formin part del passat. Centrant-nos més en la pel·lícula, digueu de quina manera els governants exercien el control sobre els ciutadans. Són equiparables aquests mètodes als d’altres dictadures?

3. De quina manera determinats personatges reaccionen contra els abusos del poder? Per què ho fan?

4. Georg Dreyman, escriptor teatral i premi nacional de la RDA, és un autor d’èxit que no té cap problema amb la maquinària repressiva de l’estat. Quins dos fets el faran canviar d’opinió? Com demostrarà, finalment, la seva dissidència? Quin risc correrà?

5. L’actriu Christa-Maria Sieland sap que si no cedeix a les pretensions sexuals del ministre Hempf en patirà les conseqüències. No és tan ingènua com en Dreyman i ha tingut oportunitat de conèixer casos propers d’artistes amb les seves carreres destruïdes. Valoreu la seva actuació en el tram final del film: a l’interrogatori de la Stasi, la seva delació de Dreyman i la seva sortida precipitada de casa mentre els policies busquen la màquina d’escriure...

6. Gerd Wiesler és el capità del servei secret a qui encomanen un procediment operatiu contra l’escriptor Dreyman. Inicialment compleix de manera escrupulosa amb l’encàrrec, però la vida de les persones vigilades, tant a nivell artístic com a nivell privat, el commouen intensament. Quan sap que la seva missió no obeeix a raons de seguretat de l’estat, sinó a raons privades, comença a dubtar. Parleu de la seva evolució al llarg del film. Com acaba? Creieu que tots els oficials de les policies polítiques de les dictadures acaben de forma similar?

7. A causa de la seva crítica al sistema, el director de teatre Jerska no pot exercir la seva professió. L’últim regal que li fa a Dreyman és la partitura de la Sonate vom guten Menschen (Sonata per a un bon home). Per què creieu que se suïcida?

8. D’oportunistes, ambiciosos o cínics com el tinent coronel de la Stasi, Anton Grubitz, les dictadures en van plenes. Grubitz li encomana la vigilància de Dreyman al seu antic company d’universitat Wiesler, amb qui sempre ha pogut confiar a l’hora de complir les ordres de les altes esferes governamentals. Què pretén aconseguir Anton Grubitz amb tot l’operatiu que ens explica la pel·lícula?

9. El ministre Bruno Hempf ordena el procediment operatiu contra Dreyman perquè desitja Christa-Maria Sielan i vol eliminar el seu rival. Quan l’actriu decideix no veure’l més, com reacciona el ministre?

10. Cerqueu informació, per exemple a través d’Amnistia Internacional, sobre els mètodes de repressió que utilitzen els governs. Podeu consultar les adreces següents:

http://www.amnistiacatalunya.org/ i http://www.amnistiacatalunya.org/edu/cat/index.html

11. Expliqueu les conclusions que heu tret després del visionat del film.

LECTURES

L’ACTOR, LA SEVA MULLER I LA STASI

Les activitats de la Seguretat de l’Estat, la Stasi, els serveis secrets de la desapareguda República Democràtica Alemanya, que reflecteix La vida de los otros, van superar amb freqüència la ficció. Sense anar més lluny, el protagonista, Ulrich Mühe, de 53 anys, que interpreta l’agent de la Stasi encarregat de la vigilància de la parella observada, va estar casat entre els anys 1984 i 1990 amb l’actriu Jenny Gröllmann, morta el 9 d’agost de 2007 als 59 anys. Sobre Gröllmann existeixen serioses sospites que durant molts anys va treballar com a informadora de la Stasi.

Els arxius de la Stasi, accessibles avui en dia, ocuparien 186 quilòmetres si es col·loquessin en fila les carpetes emmagatzemades amb les proves palpables de misèries humanes i traïcions, així com dels mecanismes que la dictadura prussiano-estalinista va utilitzar per controlar els 16 milions d’habitants de l’Alemanya de l’Est. Sobre l’actriu Jenny Gröllmann existeixen uns 500 documents que la inculpen com a IM. Aquestes inicials fan tremolar molts encara avui, gairebé 17 anys després de la desaparició de la RDA. IM són les inicials en alemany de Inoffizieller Mitarbeiter (col·laborador no oficial) de la Stasi. Es tracta d’aquells informadors que no pertanyien a la plantilla dels serveis secrets, però que els proporcionaven informació sobre totes les esferes de la vida social: empreses, equips de futbol, universitats o món intel·lectual. Alguns IM actuaven per conviccions; altres, per diners o víctimes de xantatges. El 1989, quan va caure el mur de Berlín, es creu que la Stasi comptava amb uns 90.000 empleats de plantilla i 100.000 IM.

Quan es va estrenar a Alemanya La vida de los otros, l’actor Mühe va declarar, al llibre que es va editar sobre el film, que ell havia viscut una història similar perquè la seva exmuller Jenny Gröllmann treballava per a la Stassi. La història no era nova. Ja el 2001 havia circulat per les redaccions alemanyes un dossier d’unes 150 pàgines sobre la connexió de Gröllmann amb la Stasi. La informació es va mantenir en termes discrets i es va oblidar. Amb l’estrena de la pel·lícula i les declaracions de Mühe va explotar l’escàndol. Gröllman era una actriu de prestigi que patia un càncer en estat avançat i no estava disposada a morir amb l’etiqueta d’haver estat IM. Per a res del món admetia Gröllmann que la filla comuna amb Mühe, la prometedora actriu de 20 anys Ana Maria Mühe, quedés marcada amb la idea que la seva mare havia estat una delatora. Gröllmann va guanyar els judicis. Un tribunal de Berlín va obligar l’editorial a esborrar els paràgrafs que l’acusaven d’haver col·laborat amb la Stasi i va prohibir que Mühe repetís les acusacions sota l’amenaça d’una forta multa.

El cas de Gröllmann és paradigmàtic de la confusió existent pel que fa al col·laboracionisme amb la Stasi i sembla una missió gairebé impossible poder conèixer algun dia la veritat. Entre els 500 documents recollits sobre Gröllmann no n’apareix cap escrit per ella, ni tampoc apareix cap declaració de compromís com a IM, tot i que això no equival a una prova exculpatòria.

Gröllmann era filla d’Otto Gröllmann, un militant comunista que va combatre a Espanya a les Brigades Internacionals i després els nazis el van internar en un camp de concentració. Al final de la guerra, Gröllman se’n va anar a viure a la RDA, l’Alemanya antifeixista i socialista. La seva filla es va dedicar al teatre i va entrar al teatre Màxim Gorki de Berlín. Sobre la vinculació de Gröllmann amb la Stasi, els dictàmens dels experts són inequívocs i arriben a la conclusió que, efectivament, era IM. El primer marit de Gröllmann era un director teatral del Gorki que treballava com a IM per a la Stasi sota el nom de clau de Franz. L’any 1979 es va establir el contacte amb el major de la Stasi Helmut Menge, l’encarregat de dirigir Gröllmann i de recollir les seves informacions. En aquesta època, Gröllman apareix als papers de la Stasi amb el sobrenom Grillo, que després es va transformar en Jeanne, el nom de la seva primera filla.

Es pensa que la Gröllmann es va veure obligada a treballar per una carta falsificada que la involucrava amb contactes il·legals amb alemanys occidentals. El major Menge va arribar fins i tot a declarar que havia inclòs l’actriu com a IM sense el seu consentiment. Entre els documents trobats també hi ha cintes gravades probablement per en Menge amb un micròfon ocult en un bolígraf. Amics de Gröllman que volien demostrar la seva innocència van comprovar que algunes trobades en un pis clandestí no es van poder produir mai, perquè a la mateixa hora ella tenia funció al teatre Gorki.

Per a la Stasi, Gröllmnann tenia interès a causa dels seus contactes amb periodistes occidentals, especialment amb en Peter Pragal, el corresponsal de la revista Stern del Berlín Est. Pragal va examinar els arxius i va trobar enregistrades converses que mai havia tingut amb la seva amiga Gröllmann.

El juliol de 2006, uns dies abans de la seva mort, Gröllmann va concedir una entrevista a Stern. En aquesta entrevista va parlar de forma dramàtica: És el pitjor que m’ha passat en els darrers mesos. He resistit fins ara perquè ho he d’acabar. Ho dec a la meva filla. Per aquest motiu he acceptat embolicar-me amb judicis. Pocs dies després, el càncer va acabar amb la Gröllmann.

José Comas. “El actor, su mujer y la Stasi” El País. 4-3-2007

Traducció de CinEscola

Activitats

1. Què era la Stasi? Quins objectius tenia? Coneixeu altres policies polítiques de diferents règims dictatorials?

2. Què vol dir l’autor de l’article quan es refereix al règim de l’antiga República Democràtica Alemanya amb el nom de dictadura prussiano-estalinista.

3. Quins aspectes comentats en aquest reportatge connecten amb els fets explicats en el film?

LA GUERRA FREDA I L’ALEMANYA ORIENTAL

El problema més seriós que es va plantejar als vencedor de la Segona Guerra Mundial era com s’havia de tractar Alemanya. La rendició d’aquest país va ser incondicional: els vencedors podien fer el que volguessin amb el veí. Però l’acord entre els govern dels Estats Units, la Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica no va ser fàcil. A conseqüència de l’avanç de les tropes aliades i soviètiques, el territori alemany es va dividir en quatre zones d’ocupació militar. Es va fer el mateix amb la ciutat de Berlín.

Entre el juliol i l’agost de 1945 es van reunir a Potsdam (prop de Berlin) Stalin, Churchill i Truman per tractar sobre el futur d’Alemanya. Churchill va haver d’abandonar la conferència perquè el seu govern havia perdut les eleccions que s’acabaven de celebrar a la Gran Bretanya.

Les primeres decisions de Potsdam van ser un càstig per a Alemanya: expulsió dels alemanys que residien als països de l’Europa Oriental, processament de tots els polítics que havien participat en el règim nazi, desmuntatge de fàbriques senceres que passaren a ser propietats dels països vencedors...

Al principi sembla que a la reunió de Potsdam es va acordar que es crearia un únic estat alemany. Però quan va arribar el moment de concretar quin govern dirigiria aquest estat es va trencar l’acord. En realitat, els vencedors s’estaven agrupant ja en dos bàndols: L’URSS d’una banda, i els Estats Units, el Regne Unit i França per una altra. I ambdós bàndols volien tenir Alemanya sota el seu control.

Així, l’evolució dels fets va conduir a la divisió d’Alemanya en dos estats enfrontats. El procés de creació dels dos estats alemanys es va basar en l’existència de quatre zones d’ocupació militar. La zona d’ocupació soviètica va donar lloc a la República Democràtica Alemanya (octubre de 1949); les altres tres van constituir la República Federal Alemanya (setembre de 1949).

La divisió d’Alemanya va acabar de perfilar la divisió d’Europa en dues zones d’influència econòmica i militar: la dels Estats Units i la de la Unió Soviètica. Una divisió que va tenir com a conseqüència, a més, l’enfrontament de les dues potències militars que eren, el 1948, les més grans del món. Aquest enfrontament, que no es va arribar a convertir mai en una guerra total, va rebre el nom de guerra freda.

Sotmeses a la lògica de la guerra freda, les dues grans potències van iniciar un procés de rearmament que incloïa, cada vegada en un grau més alt, la creació o emmagatzematge d’armes nuclears. Aquest rearmament nuclear es va portar a terme entre el 1949 i el 1990 i va ser un dels elements més inquietants de la guerra freda. Tothom sabia que un enfrontament total de les dues grans potències amb armament nuclear podia fer desaparèixer la vida del planeta.

Per altra banda, els països de l’Europa Oriental ocupats per les tropes soviètiques es van convertir, a partir de 1948, en satèl·lits de l’URSS. Els partits comunistes d’aquests països, que ocupaven el govern, van crear un sistema polític semblant al soviètic. Es van suprimir les llibertats típiques del sistema liberal democràtic i tot

el poder va passar a mans dels partits comunistes, els quals, al seu torn, eren controlats pel PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica).

A més, el sistema econòmic dels països satèl·lits s’ajustava a les pautes dictades des de Moscou. Els soviètics no només van imposar en aquests països el seu model econòmic, sinó que els van obligar a acceptar un sistema d’intercanvis comercials que es feia quasi exclusivament amb la Unió Soviètica.

Un dels episodis més tristos i dolorosos (que no foren pocs) de la dominació soviètica als països de l’Europa Oriental i de la guerra freda fou la construcció del Mur de Berlín, que separava el Berlín Oest (occidental) i el Berlín Est (soviètic), i que volia evitar la constant emigració de ciutadans alemanys de l’Est cap a l’Oest. Almenys 86 persones van morir a mans de les forces de seguretat de la RDA mentre intentaven fugir cap a l'Oest. Altres fonts parlen d'un mínim de 238 morts, incloent-hi els morts en accident.

El sistema soviètic, exportat als seus satèl·lits, però, va entrar en crisi a la segona meitat de la dècada dels vuitanta. La primera causa d’aquesta crisi sembla que s’ha de situar en les dificultats creixents que s’anava trobant pel camí l’economia de l’URSS. El rearmament galopant promogut pel president dels Estats Units, Ronald Reagan, obligava els governants soviètics a fer un gran esforç econòmic. En aquesta nova cursa d’armaments, l’economia de la Unió Soviètica mostrava cada vegada d’una manera més clara les seves debilitats.

Però, a més, el poble soviètic reclamava un augment del nivell de vida, difícil d’aconseguir en un moment en què molts recursos econòmics s’havien de dedicar al rearmament del país.

En aquest moment, el poder de la Unió Soviètica va passar a mans del Mikhail Gorbatxov, elegit secretari del PCUS el 1985. Aquest nomenament significà un canvi fonamental en l’evolució dels països socialistes de l’Est d’Europa. Mikhail Gorbatxov aspirava a poder transformar l’economia socialista desfent un anquilosament històric, considerat una herència del sistema centralitzat estalinista.

La nova orientació de l’economia soviètica (perestroika) pretenia desenvolupar una activitat econòmica més eficaç, més innovadora, més adequada a les necessitats de la població. Alhora es volia donar a l’actuació del govern i a tota la vida política una més gran transparència (glasnost) eliminant la censura i el control de la informació típics del sistema soviètic.

Gorbatxov també va imprimir un nou rumb a les relacions de la Unió Soviètica amb els països de l’Est d’Europa. El 1986 el nou secretari del PCUS va declarar que no volia intervenir en l’evolució política i econòmica dels països satèl·lits. A partir d’aquest moment es va desencadenar una transformació fulminant en aquests països.

A la tardor de 1989, i a partir de la caiguda del Mur de Berlín, amb tot el poder simbòlic que això va representar, tots els partits comunistes de l’Europa Oriental, acorralats per manifestacions i revoltes, van haver d’accedir a la transformació del sistema polític. El 1990 es van celebrar eleccions a tots aquests països segons el

model imperant a l’Europa Occidental: pluralitat de partits polítics, llibertat de premsa, igualtat d’oportunitats per a totes les formacions polítiques... A Polònia, Hongria, Txecoslovàquia i la RDA van guanyar les eleccions els partits o les coalicions anticomunistes. A Bulgària i a Romania la majoria parlamentària va ser per als antics partits comunistes que havien foragitat els seus elements més durs i conservadors.

El moviment de 1989-1990 reflectia l’aspiració dels països de l’Europa Oriental d’aconseguir nivells de llibertat política i de benestar econòmic semblants als dels habitants de l’Europa Occidental. Una propaganda persistent, procedent de l’oest d’Europa, els havia empès cap a aquesta opció.

Fernández, A.; Llorens, M; Ortega, R.; Roig, J. (1995) Geografia i Història. ESO 4t. Barcelona: Vicens Vives. Adaptació de CinEscola.

Activitats

1. Per què es van deteriorar les relacions entre els aliats al final de la Segona Guerra Mundial?

2. Que s’entén per Guerra Freda? Investigueu sobre els moments de màxima tensió internacional que es van produir en el marc de la Guerra Freda.

3. En quin instant de la pel·lícula Das Leben der Anderen (La vida de los otros) es fa una referència a Mikhail Gorbatxov? Quin significat o poder simbòlic té aquesta referència? Què pretenia Gorbatxov? Investigueu per què va fracassar.

4. Com es noten en els darrers moments del film els canvis succeïts a Alemanya i al Berlín de l’Est?

ELS DRETS HUMANS I EL TRIBUNAL PENAL INTERNACIONAL

Quan avui parlem de drets humans ens referim al conjunt de drets i llibertats considerats inherents a la naturalesa humana, uns drets que tots creiem que podem exigir i practicar diàriament. Però a més, el fet que siguin universals significa que són aplicables a tots els éssers humans que viuen en el món i que tota persona, poder polític o país ha de respectar i garantir-los.

Aquests drets, que fins al segle XX no foren proclamats com a universals, són més un procés que no un codi tancat i acabat. Cada dia sorgeixen nous camps que posen a prova la validesa i la vigència de llibertats i drets vells, alhora que cal abordar situacions i violacions de drets totalment noves. Concretament, les dues guerres mundials i els totalitarismes dels segle XX van posar a prova moltes lleis, llibertats i drets que es creien definitivament conquerits, i ha estat necessari un esforç considerable d’energia i voluntat per seguir avançant en el camp tan ampli dels drets humans. Els assoliments han estat fonamentals, però no són suficients. Perquè ni les declaracions ni les convencions internacionals, que tenen un abast universal, han aconseguit desterrar la violació dels drets humans al nostre planeta.

Això demostra que la seva defensa és encara molt lluny de comptar amb les garanties necessàries i que resta molt per fer.

Fins a la Segona Guerra Mundial no existia el dret internacional, només els drets dels estats. Però a causa de la magnitud i de l’extrema crueltat d’aquells crims, els països vencedors de la guerra ¾França, la Gran Bretanya, la Unió Soviètica i els Estats Units¾ van decidir crear per primera vegada a la història uns tribunals internacionals de duració temporal (1945-1946), a Nüremberg i a Tòquio, per jutjar els responsables d’aquells crims massius. Però com que ni l’extermini en massa d’éssers humans, ni les deportacions massives, ni el menysteniment dels drets de presoners i de la població civil no tenien precedents, ni tampoc existien textos legals que tinguessin en compte aquests delictes, es va crear un nou concepte, el de crim contra la humanitat, per tal que els culpables implicats en aquells crims poguessin ser jutjats i condemnats. Era el primer tribunal internacional que jutjava la violació de drets humans per damunt de les fronteres nacionals.

Va passar gairebé mig segle abans que es tornessin a crear tribunals temporals per jutjar crims contra la humanitat: el 1993 contra els genocidis de la guerra de l’ex- Iugoslàvia i el 1994 contra els responsables de les matances de Ruanda. Finalment, el 1998, es va crear el primer Tribunal Penal Internacional amb caràcter permanent amb seu a La Haia (Holanda).

Es tracta del primer tribunal permanent de la història capaç de jutjar actes de barbàrie d’amplitud internacional i que es cometin a gairebé qualsevol part del món. Malgrat que el seu poder és limitat i resten encara moltes dificultats per resoldre, és sens dubte un gran avenç en la defensa i garantia dels drets humans a tot el planeta.

Aubet, M. J. (1999). Drets humans. Barcelona: Ediciones del Serbal. Pàgs. 19-21

Activitats

1. Quina importància va tenir el Tribunal Internacional després de la Segona Guerra Mundial?

2. Identifiqueu algun conflicte o guerra actual i esmenteu allò que cregueu que són violacions dels drets humans.

3. Quines foren les acusacions als Judicis de Nüremberg? I al de l’antiga Iugoslàvia?

4. Expliqueu què significa crims contra la humanitat.

5. Quins principals drets foren negats a la República Democràtica Alemanya, d’acord amb el que relata el film Das Leben der Anderen (La vida de los otros)?

B2B (GEOGRAFÍA)

Data d'entrega: 22/04/2020

B2B (GEOGRAFÍA): FES UNA LLISTA AMB ELS CONCEPTES CLAU DELS TEMES 11 I 12 I LES SEVES DEFINICIONS (T-11 Els agents productors de la ciutat. ex:Agents socials urbans, promotors immobiliaris, especulació urbanística, plans urbanístics...,etc) (ENTREGUES VIA CLASSROOM)

: FES UNA LLISTA AMB ELS CONCEPTES CLAU DELS TEMES 11 I 12 I LES SEVES DEFINICIONS (T-11 Els agents productors de la ciutat. ex:Agents socials urbans, promotors immobiliaris, especulació urbanística, plans urbanístics...,etc) (ENTREGUES VIA CLASSROOM)

B2B Història de l'art

Activitat: Fer les fitxes (màx. 1 pàg.) i el comentari de les obres d'art corresponents a l'escultura del s.XX.

Llistat d’obres: http://universitats.gencat.cat/web/.content/01_acces_i_admissio/pau/documents/materies/historia_art/Llistat-obres-historia-de-lart.pdf

Esquema d’ànàlisi d’obres: http://universitats.gencat.cat/web/.content/01_acces_i_admissio/pau/documents/materies/historia_art/Esquema-analisis-obres-historia_de-lart.pdf

Calendari: 06/05/2020

Els qui us presenteu a història de l’art a la selectivitat, em podeu contactar específicament per anar preparant la prova.

Seminari de Geografia i Història

P Activitats d'estiu i recuperació setembre Valors, cartografia i cultura clàssicaàgines

dimarts, 30 de juny del 2020

TREBALL ESTIU 3ESO

TREBALL ESTIU 2ESO

TREBALL ESTIU 4ESO

TREBALL ESTIU 1ESO

divendres, 24 d’abril del 2020

INFORMACIÓ IMPORTANT, 24-4-2020

dimecres, 15 d’abril del 2020

TASQUES REPÀS3